Sense parar

Hola a tothom,

fa mols dies que no us dic res, però és que han passat moltes i moltes coses. Ja fa uns mesos que estic enfeinada perque... JA SÉ CAMINAR. Jo no ho sabia que això de caminar era tan xulo. Ara vaig a tot arreu i no paro ni un segon. El papa i la mama van tot el dia darrera meu, jejeje.

En vaig aprendre a mitjans de febrer. Bé, abans ja caminava una miqueta, però no m'atrevia a fer gaire tros soleta, uix i si queia? Doncs, bé resulta que a principis de febrer la mama em va abandonar. Sí com ho sentiu, va marxar 10 dies, DEU, a la India a treballar. I el papa i jo, aquí solets com dos mussolets. Aquesta me la tinc apuntada!

Doncs va ser quan la mama va tornar, i es va agafar un dia de festa per a fer-se perdonar, que vaig aprendre a caminar molt tros jo soleta. La veritat és que vaig tenir una bona motivació. Els papes em tancaven al menjador amb una portera de fusta per a que no remenés i intentant escapar-me vaig veure que si ho feia caminant arribava més lluny abans no em caçaven de nou. Jejeje, es que com veieu cada vegada sóc més entremaliada!

I ara ja vaig amunt i avall, a vegades fins i tot pujo les escales agafada de la mà de la mama o del papa. A veure si m'atrapeu!